“Em penso que ja ho sabeu, que les pessigolles viuen a les puntes dels dits de certes persones. Persones que solen ser pares, mares, avis, oncles, tietes o cosins grans.
I em penso que no ignoreu que la feina de les pessigolles consisteix a fer que els nens petits aprenguin a riure.
És clar que hi ha nens tirant a grans que ja saben riure i encara els agrada que els facin pessigolles…
A més de les pessigolles que viuen als dits, n’hi ha d’una altra espècie que generalment es troba dins les begudes amb gas i aquestes no fan riure, però fan estar contentes la llengua i el paladar.
Alegra molt petits i grans això d’omplir-se la boca de castells de focs freds, bevent pessigolles!
Bé, doncs, es poden explicar moltes històries sobre pessigolles que es perden.
La setmana passada mateix, una pessigolla va caure dels dits d’una mre i en lloc d’anar a parar a la panxona del seu nen petit, es va embolicar amb els fils de llana de fer jerseis i, quan se’n va adonar, ja estava teixida entre punts del dret i punts del revés…Oh! I aquesta rai, encara va estar de sort! perquè veureu: un cop acabat el jersei, la mare el va posar al seu nen i aquest va riure quan va notar que la pessigolla per dins feia la seva feina.
El mes passat una altra pessigolla -aquesta era d’un oncle- va quedar amb les potetes enganxades al segell d’una carta que anava a Lisboa i encara ara deu anar viajant entre munts de paperassa perquè els segells són molt enganxosos.
Aquesta potser es perdrá sense remei…o farà riure el carter si aconsegueix de saltar-li als pèls del braç.
També l’últim cop que va ploure, va passar que una iaia ja gran no podia obrir el paraigua; prou manipulava el piu i gesticulava, la bona dona,, però no hi havia manera, i tot un ramell de pessigolles, com un gotim de raïm blanc, va quedar enganxat en una de les barnilles i d’allà va anar a parar un taxi. Més ben dit, al clatell del taxista, que, per cert, va notar una esgarrifança i es va creure que l’afectava la humitat de l’ambient.
-El temps és boig! Ara li dóna per ploure cada tarda!
Un altre cas:
Conec un pare, alt i forçut d’aquests que tenen una bola a cada braç, que cada dilluns treu la roba de la rentadora i l’estén als fils metàl·lics i plastificats que li travessen el pati. Doncs bé, ell ni se’n va adonar, però un cop va pinçar set pessigolles que van quedar entre camisa i agulla d’estendre fins al dimecres següent.
El pare forçut no va pas riure gaire quan el divendres es va posar la camisa. Trobava que alguna cosa li esgarrinxava la pell, i és que els cadàvers de les pessigolles són rígids i rasposos com un raspall dels forts.
Però, en voleu saber una d ebona?
JO SÓC UNA PESSIGOLLA!
Jo vivia feliç al dit índex d’un presentador de televisió. Feliç, esperant el dia que se’m presentaria la feina de fer riure un nen, petit o gran, que tant se me’n donava. Però el meu amo joguinejava tant amb un boli que jo vaig caure i rebotre passant de la sabata d’un càmera al barret d’una actriu. Una actriu més elegant que una gallina amb mitges i que estava a punt de gravar un programa especial…Uf!
Després d’aquest episodi he recorregut la Seca, la Meca i les valls d’Andorra perquè, com deveu comprendre de sobres, les pessigolles som invisibles i, si ens extraviem, ningú no ens veu per tornar-nos a lloc o deixar-nos en una oficina d’objectes perduts.
No voldria pas abusar de la vostra amabilitat, però si palpéssiu per tota la superfície de aquesta pàgina i us vinguessin ganes de riure, seria que jo sóc aquí i m’hauríeu trobat. Seria feliç perquè, a la fi, la meva vida tindria sentit.
També us vull dir que trobo que seria convenient que les persones que guarden pessigolles a les puntes dels dits utilitzessin guants, sobretot els soldats o altres individus que hagin de fer guerres…Fer servir guants hauria de ser tan obligatori com el cinturó de seguretar. això o anar amb les mans a la butxaca, perquè no es pot permetre que es perdin pessigolles així com així i que als nens, petits o grans, els faltin lliçons de riure.
Que us en toqui una bona dosi!”
(otro día lo traduzco si queréis..)
“Contes per refredar la sopa”, Maria Dolors Alibés
Maria Dolors Alibés murió el pasado martes a los 69 años. El mismo día que encontré un libro suyo en el sótano, de la mítica colección “Ala Delta” y me lo leí de un tirón, maravillada por tanta ternura e imaginación.
Comentarios